miércoles, 27 de febrero de 2013

Manos laúdes


Manos laúdes que navegáis por ese mar de piel blanca
entre olas de miedos y suspiros de voz de agua:
¿Bailáis al ritmo de la caricia y el contacto trémulo?
¿Cantáis en reverberante silencio
el placer del navegante sin rumbo?

Manos laúdes,
infinitas estrellas parpadean allende el cielo,
admiradas unas, envidiosas todas
de quien navega entre dos aguas:
los suspiros de placer sin palabras
y los latidos de un corazón que nunca calla.

Manos laúdes, tacto corazón, suerte hallada.





domingo, 17 de febrero de 2013

Mim mimós, mimat



Vermell llarg fins als peus,
negres peus fins al lluny,
vermell nas entre rínxols rebels,
tendresa blanca, mirada de mel.

Et segueix un cim desmesurat,
altura immensa, fora de mida
en el teu escenari d’amor pels petits:
arrossegues una cadira.

Saludes al públic, mim mimós,
mimat pel record dels que ja no som nens,
fa anys que no,
o potser no del tot.

Expliques sense paraules
una història mai silenciosa.
Embolcalles els somnis amb somriures,
i converteixes la vida dels nens, en art.

Comences a escalar el cim,
la guitarra no et deixa,
els sabatots ensopeguen,
els nens embogim
-llavors jo també ho era-.

Mim mimós, mimat
per la màgia del circ,
converteixes el cim de nou en cadira
i intentes l’equilibri impossible
que mai reeixirà. 

Els plors del pallasso son rialles d’infants.
Charlie, has tornat a triomfar.
Aplaudiments pel mim mimós i mimat,
que s’acomiada amb la seva cançó
i el nas ben alçat:
Uuuuuuuuuuh...


Charlie Rivel. Aquarel·la. Autor: ADOLF (www.adolf.cat)

lunes, 11 de febrero de 2013

La felicidad


Tienes razón,
quizá la felicidad no sea más que coincidencia
con el amigo,
sin cita previa.
Siento el impulso de escribir estos versos
para mi amigo,
sin obligación.
Para que un día me quede el consuelo de saber
que le regalé una aurora,
sin compromiso,
a pesar de mi miopía.

viernes, 8 de febrero de 2013

Masies a mà

Des de la carena, totes les masies
caben al palmell de la mà.

Marea alta


Suavemente gira la que nadie abarloa.
El tolete erguido contempla en panorámica
los recuerdos grabados en la senda sobre el agua:
la boca de la ría, desde la marea baja,
las riberas de las arenas,
el puente colgante,
la dársena de las galeras
y los muelles, mientras subía.

El tibio aroma de la mar
arremolina en el fondo de la barca
los deseos insatisfechos, los recuerdos francos,
las risas,
los besos y las renuncias en espera de la parca.
Recorre tierno el buque, las regalas, las bancadas.
Contempla la barca en soledad
y sobrevuela la borda, ría arriba.

Nave sabia sin patrón, suspira por la mar.
Nadie la toca, nadie la amarra.
Volvió sola de la última singladura
tras vencer a una galerna traidora
que se cobró al marinero cejijunto.

Sobre una borda, un remo rompe el espejo del agua.
Sobre la otra, el escálamo huérfano 
rememora
la boca de la ría, 
casi tocando la proa
con la marea baja.
Suspira resignada, volverá a bajar con la marea,
volverá a ver las miradas tristes de los pescadores de siempre
que recuerdan al patrón.
Sentirá el deseo de sentir
las manos que se acercan,
no el de las que se detienen en el último instante
sin osar tocar la barca que no les pertenece.
“No”, quisiera gritar, “El patrón no volverá,
pero yo no soy culpable.
¡Castigad a la galerna, no a mí!"

Baja la marea, desfile de muelles insensibles,
dársena de las galeras,
puente colgante,
riberas de las arenas
y la boca de la ría
por la que nunca volverá a bogar,
aunque casi la toque con la proa
cuando la marea acabe de bajar.












Mar i barca. Óleo de Nicolau Raurich, hacia 1912.

miércoles, 6 de febrero de 2013

I no m’espereu


Quan mori, deixeu-me vogar des del curs alt d’un riu conegut.
Vull saltar amb l’aigua baladrera dels torrents més alts,
arremolinar-me a mig curs contemplant els paisatges d’ambdues ribes
i acostar-me mansament a la desembocadura
després d’haver-me acomiadat amb prou temps
de les terres que m'hagin saludat.
Llavors, quan per fi tingui al meu davant la mar,
esperant-me somrient per acollir-me de nou al seu si,
deixeu-m’hi anar a descobrir els milers de paisatges que amaga
i que mai no he vist encara.


I no m’espereu: trigaré massa en tornar a explicar-vos-els.


lunes, 4 de febrero de 2013

Traducir poesía


Los demás son el ancho mar
mientras tú eres mi puerto de abrigo.
Créeme, puedes dormir tranquilo
siempre singlaré hacia donde estás.

Los demás son el mar colorido
y todas las tormentas que agitaron mis días
me dejaron después con las velas vacías.
Pero tú eres mi puerto de abrigo.

Sí, puedes dormir tranquilo,
eres mi faro, mi destino final.
Los demás son las olas del mar,
tú eres mi puerto de abrigo.

Mascha Kaléko