TACTES PELEGRINS

TACTES PELEGRINS

Ressegueixo el camí que neix a ta galta rosada,

riberat de neguits tebis i tremolors petits.

Hi transito sense cap decoro amb els meus dits,

fa olor de fresc somriure i joia descarada.

Em deturo per gaudir d'una flaire de font i de riu.

A l'instant m'embolica el teu riure que fa història

i se'm grava en el punt més descarat de la memòria

marcat amb el foc desinhibit del teu caliu.

Giravolto alegre per la vall de les teves llunes

conservant joiós el dibuix del teu cabell,

desitjant i anhelant gaudir d'aquesta pell

calenta com la sorra ballarina de les dunes.

No tinc pressa per acabar  el itinerari

no corro per arribar a la fi del camí.

La pròpia sendera és l'únic destí

d'aquest pelegrí de tactes visionari.

Les meves mans conversen sense pressa

teclejant a la teva pell esperances i sospirs.

S'animen, s'esveren, s'esvaloten i les he d'amansir

que aquesta mena d'escriptura no vol fressa.

 Si em deixés arrossegar per la quimera,

quina emoció sentiria corrent com la infantesa?

Em perdria tot un farcell d'hores de tendresa

i el delit de la teva pell de primavera.

Em passejo pel jardí del teu ventre,

per la plana que refila el joc de tremolors

assaborint amb delit els mil sabors

caçats amb la llengua a les palpentes.

M'entretinc sense neguit, amb mans i carícies.

Espero amb delit el dia que begui de la teva font

que si tinc set de gaudir del teu plaer pregon

més en tinc del temps emmarcat amb tes delícies.

Fang

Una bola de fang lluminós sense néixer, nu, a les meves mans. Me'l mirava sense parar-hi esment. De sobte, unes mans enfonsen els dits al fang. Dits en negatiu que fan valls i crestes en un fang que comença a cantar. Fang sol, sense mans, que em mira. No goso tocar-lo. Un reflex fugaç torna a cridar-me. Tornen les mans, que s'embruten alhora que van creant.

El fang es fa gran.

Es fa copa per beure-hi un licor de bogeria. Les mans me'n ofereixen. Les meves mans ara s'enfonsen al fang, comencen boges a esculpir una fantasia. Sé que no puc exposar la meva escultura, però no em fa res. Segueixo. Fang fantasia fabulosa.

Creix seguint un ritme, trencant normes. Mans que porten més fang i fan un palau on dormen els somnis. No volen abandonar-los, són somnis i són vida.

Fang que s'asseca i les mans el mullen, com qui rega una planta, com qui cuida una flor. Mans, aigua, fang, humitat somniadora. Humitat constructora. Somnis.

On són les mans? L'aigua? El fang s'esquerda ressec! Sequera. Esquerda.

Hi aboco aigua a alguns recons, però s'esquerda. El palau dels somnis resta abandonat, només el cuido jo. Tinc molta feina, no arribo a tot. Una cambra regada, la salvo. Més aigua. Vaig a la següent, també la rego. Hi ha esquerdes, la pintura ha saltat a algun lloc però la sala aguanta.

Més aigua. Una altra sala que...

Que algú ha regat abans que jo! Somric al buit d'una absència que em parla. No em cal esperar a sentir l'olor d'herba de primavera per saber que l'hivern s'acaba. Però mirant amb atenció, veig que són llàgrimes. Tantes? No, no totes ho són. Les mans també han dut aigua. Les llàgrimes hi són barrejades, però no són majoria. El fang somriu agraït als pocs recons en què les esquerdes es protegeixen.

Queda menys fang. El meu palau dels somnis només conserva poques cambres. La sorra l'envolta, pols seca que cau dels terrats i parets abandonades. Mantenim el centre, el palau és ara una casa museu plena de records.  Encara no sé quants tenen vida, però no tots són morts. Encara és més casa que museu. Encara hi veig ombres, de vegades, encara hi trobo alguna paret molla de tant en tant. Hi és i no hi és.

Una taula. A sobre, una bola de fang humit. Unes mans comencen a donar-li forma.

Comencem de nou.

El palmell de la meva mà

El palmell de la meva mà

és un port per a les vostres.

Mans que arriben i es queden estona,

parlant de calidesa, de somnis i secrets.

Mans que sembla que marxin de seguida,

però deixen la memòria de la seva estada.

Memòries que perduren i ocupen un lloc petit

al costat de qualsevol ratlla.

Quan la miro hi trobo l'ombra

d'un somriure,

una llàgrima evaporada,

el preludi d'un petó,

una amistat,

una coneixença ràpidament oblidada

o el somni d'un amor acabat de viure.

El palmell de la meva mà

m'hi arrecera, atracats, els records de vides

que he viscut sol, amb algú o amb tu.

Ara que hi penso,

m'agrada tenir-te al port

del palmell de la meva mà. 

La palma de mi mano

La palma de mi mano

es un puerto para las vuestras.

Manos que llegan y se quedan un rato

hablando de calidez, de sueños y secretos.

Manos que parecen marcharse enseguida

pero dejan el recuerdo de su estancia.

Memorias que perduran y ocupan un lugar pequeño

al lado de cualquier raya.

Cuando la miro, encuentro la sombra

de una sonrisa

una lágrima evaporada,

el preludio de un beso,

una amistad,

un conocido rápidamente olvidado

o el sueño de un amor recién vivido.

La palma de mi mano

me guarda, atracados, los recuerdos de vidas

que he vivido solo, con alguien o contigo.

Ahora que lo pienso,

me gusta tenerte en el puerto

de la palma de mi mano.

Paloma

Te oigo sin escucharte porque formas parte de mí.

Tu voz se convierte en la mía y vuelve a ti con un presente:

la melodía de un susurro que es un sueño asido inalcanzable.

El tiempo nos rodea sin agobio, su paso me indifiere relajado.

Las palabras se ponen a nuestro servicio,

sabemos que la eternidad se nos dedica.

Dibujo itinerarios de sombras delicadas sobre luces apagadas

o encendidas según el ritmo de un sol independiente.

Tengo todo el tiempo del mundo para soñarte

para recorrer recodos y recovecos cien veces repetidos,

mil veces descubiertos, definitivamente atemporales por preciosos.

Tengo tiempo eterno para este amor definitivo.

Muchacha cierta definida sobre nieblas y contrastes

que superas la mañana naciente de maquillajes sutiles,

el mediodía sonoro de destellos impertinentes,

la tarde sosegada como otoño de diario

y la noche rezongante derrotada por el hastío:

Eres paloma en mi alféizar cotidiano.

Imagino

Imagino que porto una rosa a la mà
i em veu la teva mirada.

Imagino que a la teva galta neix un somriure i atura una llàgrima.

Imagino la teva llàgrima a dins del meu petó, nu de veu i paraules.

Imagino que portes la rosa a la mà i te’n vas sense girar-te.

Imagino que m’allunyo i somric, i somriu la teva galta

Gravat: Adolf (www.adolf.cat)

Imagino que llevo una rosa en la mano

y me descubre tu mirada.

Imagino que nace una sonrisa en tu mejilla

y detiene una lágrima.

Imagino tu lágrima en mi beso, huérfano de voz y de palabras.

Imagino que llevas la rosa en la mano y te vas, sin volverte.

Imagino que me alejo y sonrío, y hay una sonrisa en tu cara.

Hijo

Miro tus ojos de azúcar donde no cabía otra cosa que tú.

Tengo sed de un agua que me traiga recuerdos de infancia,

de tu infancia compartida con mi paternidad.

Veo tu cara de niño feliz en la foto antigua de tu cumpleaños

y quiero que el mundo sea una juguetería

donde ojos, azúcar y agua se conserven

para el día en que seas tú quien mire

la foto antigua de tu hijo feliz

y sueñes lo mismo que yo,

hijo.