Recordes?

Recordes quan el pare parlava de la nostra guerra?

Quan la mare deia que havien passat gana

i no es sentien tranquils ni a la pròpia  terra?

Quan la milícia xulesca passejava sa galvana,

Impunement, descarada, com si hagués vençut?

Recordes tot el que va venir després?

N'ets conscient del que tots hem perdut?

Doncs aquests que  venen, han perdut molt més.

Ara direm que els d'aquí no en som culpables,

que la seva guerra ens queda a l'altre extrem.

El mateix que deien allà a la França

per tancar els refugiats al camp d'Arlès.

Quants d'aquells refugiats eren dolents?

Quants malfactors o lladres o assassins?

Recordes quants d'ells no van poder salvar res?

Doncs pensa el que aquests han perdut pels camins.

Recordes quan el pare parlava del cosí que era mort,

del germà que mai més va tornar a casa,

de les penúries quan van fugir cap el nord...

De la resignació d'empényer l'any qui dia passa.

Quan explicava que havien perdut l'esperança,

que no sabien res de la meitat de la família

i que a més tenien una gran recança

de preguntar d'aquella meitat què en seria.

Recordes els plors dels pares? La seva impotència

davant d'uns governants amb avarícia canalla,

gasius de generositat i sobrats de incompetència,

sense resoldre res mentre es posaven medalles?

Recordes que se sentien sempre bruts

assenyalats amb el dit, com forasters dolents

com si aquella terra estranya també els hagués vençut?

Doncs aquests aquí també se senten impotents.

Mira’ls, aquests són els pares dels records del demà

i tu i jo som els de l'altra banda de la muntanya.

 "Recordes quan els pares...?" algun dia els seus fills diran;

parlaran d'ells i de nosaltres.

Està a les nostres mans, des d'ara,

que els seus records siguin uns altres.

I ara digues: a quin bàndol vols pertànyer?

Al de les dones generoses que regalen escalfor

o al dels homes acollidors en terra estranya?

No deixis que els venci la buidor.

Que siguin de més enllà de les muntanyes

no els fa dolents, ni malfactors, ni pàries.

Només els fa perseguidors d'una esperança.

No et recorda res? És el mateix que deien els pares.

Tramuntana

Jo que somniava amb el migjorn,

i és la tramuntana qui s’anima.

M’esvalota el fons del cor,

em porta la imatge d’una nina. 

Em rebolica els cabells, el cap em balla,

no em deixa treballar, em treu de guia...

Doncs tornaré a plantar batalla,

tornaré amb l’esforç de cada dia

de deixar sa imatge en un recó

i que la ment vagi fent feina;

que no es pot fer ofici bo

si no es va esmolant l’eina.

I a ella li diré que s’esperi,

que tinc un lloc per sa presència,

que no n’oblido l’encanteri

que em va fer amb innocència

un dia clar de intensa llum.

Però cal tenir paciència,

estar-se una mica lluny,

posar ordre i coherència

i no entrar al cap a deshora.

I la tramuntana se me’n riu

mentre bufa i bufa a tothora:

- D’això en dius un amor viu?

Que potser vols fer un horari?

A la feina home assenyat

i a les tardes llibertari?

No pot ser, que il·lusionat

n’estaràs de nit i dia.

I sempre bufarà el vent,

i sempre amb sa companyia

serà amb qui estigui la ment.

D’ella no em puc deslliurar,

té raó la tramuntana.

Ara, que posats a pensar...

És que tampoc en tinc ganes!

- Puc?
- Sí
I la va abraçar.

22 del meu poble

Dos números 22 de carrers del meu poble: Santiago Rusiñol i Gorina. Tenen altres colors...

Torna Sant Jordi

Torna el cavaller, derrotat,

sense gaudir de la promesa.

Tot i haver vençut al drac

i alliberat la princesa,

les llàgrimes li fan camí

per les galtes estremides.

Ha vist quin era el destí

de deu mil ànimes fugitives.

Homes, dones, vells i nens

fugint d'un altre drac que mai s'atipa,

que escup foc a tort i a dret

que els està esguerrant la vida.

Sagnen molts volent ser lliures,

però de la seva sang no neixen roses.

No és això el que deia el llibre

que parlava de reis i nobles,

i del poble, i d'un drac pelat

que s'amagava a una cova.

Aquell conte s'ha esguerrat.

S'escriu una història nova.

Ara el drac és molt més brut,

i fa negoci amb la guerra.

I no hi ha un cavaller forçut

capaç de fer-li besar el terra.

Ara la princesa és negra,

i mira al nord, travessant la mar,

perseguint una promesa terra

que li han dit que l'acollirà.

¿Qui salvarà les princeses

de rostre trist i d'ulls tan blancs?

¿Qui mantindrà encesa

l'esperança dels seus infants?

¡Que estan arribant a milers!

No vol aquesta llegenda nova

d'un drac que mata per diners

i una princesa tancada a la cova.

Sant Jordi vol alçar de nou l'estandart

i reunir al seu voltat una gran tropa

per foragitar per sempre el maleït drac

que governa sense escrúpols a Europa.

¡Que entrin les princeses immigrants!

Que els cavallers les hi regalin roses.

Que escoltin els governants:

¡Que no! ¡Que no ens fan nosa! 

Sant Jordi 2017

Recordes?

Dilluns 20 de juny de 2016. Dia mundial dels refugiats

 

Recordes quan el pare parlava de la nostra guerra?

Quan la mare deia que havien passat gana

i no es sentien tranquils ni a la pròpia  terra?

Quan la milícia xulesca passejava sa galvana

pels carrers, impunement, com si hagués vençut?

Doncs aquests que  venen, tot ho han perdut.

Ara direm que els d'aquí no en som culpables,

que la seva guerra ens queda a l'altre extrem.

El mateix que se sentia dir a la França

per tancar els refugiats al camp d'Arlès.

Quants d'aquells refugiats no havien salvat res?

Doncs així, precisament, és com arriben aquests.

Recordes quan el pare parlava del cosí que era mort,

que no sabien res de la meitat de la família

i que tenien una gran recança, que els feia por

preguntar d'aquella meitat què en seria.

Quan comptava la de portes que van trucar

per trobar una sola mà caritativa

que els donés ni que fos un tros de pa?

Doncs aquests també han perdut més d'una vida.

I recordes quan la mare parlava d'aquell home de bondat

que els va acollir a casa en terra estranya?

Que no preguntava res, tan sols els feia costat

per recuperar l'honor a l'altre banda de la muntanya.

I d'aquella dona generosa, de tan bon cor

que els feia un lloc a taula per omplir una mica la seva buidor.

Oi que ho recordes? Els seus fills també recordaran.

 S'explicaran històries de frustracions grans i d'alegries menudes,

com les dels pares.

Quotidianitats de governants demòcrates i de gent honrada

com les dels pares.

De gent honrada que plorava perquè havia de deixar la casa

com els pares.

Mira, aquests són els pares de futures històries

i tu i jo som els de l'altra banda de la muntanya.

Quan els seus fills diguin "Recordes quan els pares...?"

parlaran d'ells i de nosaltres.

Està a les nostres mans, des d'ara,

que la seva història sigui un altra.

Saps què vull dir?

Sembla que la llum del carrer canvia,

com si fes una lluna diferent.

No sé, sembla que hi ha alegria,

que va més lleugera la gent.

Saps què vull dir?

Tornem a recordar la infantesa,

pensem més vegades en els qui no hi són.

Mirem d’una altra manera la bellesa

i ens esforcem intentant ser millors.

Saps què vull dir?

I tot plegat, perquè fa segles va passar una tonteria,

a un matrimoni que fugia d’amagat li va succeir.

Se sentien forasters i tingueren un fill a una establia,

o en una cova abandonada o en un lloc així.

Saps què vull dir?

Però els qui en van ser sabedors, van sentir una bogeria,

i ho explicaven amb delit i apassionament:

Que si un àngel i uns mags en romeria,

fins i tot un estel estrany es plantà al bell mig del cel.

Saps què vull dir?

A mi m’estranya el rebombori, perquè això sempre ha passat.

Ens arriben perseguits, exiliats, que van fugint,

venen per mar o per terra, però venen d’amagat .

No tenen terra, deixen família, passen fam i arriben aquí.

Saps què vull dir?

I alguns els mirem amb mala cara o bé no hi fem cabal.

En tot cas, per molt que tinguin una criatura,

ningú no pensa en muntar-els-hi un nadal.

I alguns, no els volen veure ni en pintura.

Saps què vull dir?

És normal que en aquests dies no hi pensem?

Certament a l’hivern no n’arriben gaires,

és més propi de l’estiu, llavors n’arriben més.

Però si al Nadal ens porta els aires

de germanor, de bondat i compartir,

per celebrar el naixement d’un foraster,

fill d’un matrimoni pobre i defallit,

em pregunto si de debò ho estem fen bé.

Oi que sí,

 que saps què vull dir?