sábado, 22 de abril de 2017

Torna Sant Jordi








Torna el cavaller derrotat

sense gaudir de la promesa.

Tot i haver vençut al drac

i alliberat la princesa,

les llàgrimes fan camí

per la galtes estremides.
Ha vist quin era el destí

de deu mil ànimes fugitives.

Homes, dones, vells i nens

fugint d'un altre drac que mai s'atipa,

que escup foc a tort i a dret

que els està esguerrant la vida.

Sagnen molts volent ser lliures,

però de la seva sang no neixen roses.



No és això el que deia el llibre

que parlava de reis i nobles,

i del poble, i d'un drac pelat

que s'amagava a una cova.

Aquell conte s'ha esguerrat.

S'escriu una història nova.

Ara el drac és molt més brut,

i fa negoci amb la guerra.

I no hi ha un cavaller forçut

capaç de fer-li besar el terra.


Ara la princesa és negra

i mira al nord travessant la mar,

perseguint una promesa terra

que li han dit que l'acollirà.

¿Qui salvarà les princeses

de rostre trist i d'ulls tan blancs?

¿Qui mantindrà encesa

l'esperança dels seus infants?

¡Que estan arribant a milers!

No vol aquesta llegenda nova

d'un drac que mata per diners

i una princesa tancada a la cova.

Sant Jordi vol alçar de nou l'estandart

i reunir al seu voltat una gran tropa

per foragitar per sempre el maleït drac

que governa sense escrúpols a Europa.



¡Que entrin les princeses immigrants!

¡Que els cavallers les hi regalin roses!

Que escoltin els governants:

¡Que no! ¡Que no ens fan nosa!





Sant Jordi 2017

domingo, 19 de junio de 2016

Recordes?



Dilluns 20 de juny de 2016. Dia mundial dels refugiats
 

Recordes quan el pare parlava de la nostra guerra?
Quan la mare deia que havien passat gana
i no es sentien tranquils ni a la pròpia  terra?
Quan la milícia xulesca passejava sa galvana
pels carrers, impunement, com si hagués vençut?
Doncs aquests que  venen, tot ho han perdut.

Ara direm que els d'aquí no en som culpables,
que la seva guerra ens queda a l'altre extrem.
El mateix que se sentia dir a la França
per tancar els refugiats al camp d'Arlès.
Quants d'aquells refugiats no havien salvat res?
Doncs així, precisament, és com arriben aquests.

Recordes quan el pare parlava del cosí que era mort,
que no sabien res de la meitat de la família
i que tenien una gran recança, que els feia por
preguntar d'aquella meitat què en seria.
Quan comptava la de portes que van trucar
per trobar una sola mà caritativa
que els donés ni que fos un tros de pa?
Doncs aquests també han perdut més d'una vida.

I recordes quan la mare parlava d'aquell home de bondat
que els va acollir a casa en terra estranya?
Que no preguntava res, tan sols els feia costat
per recuperar l'honor a l'altre banda de la muntanya.
I d'aquella dona generosa, de tan bon cor
que els feia un lloc a taula per omplir una mica la seva buidor.

Oi que ho recordes? Els seus fills també recordaran.
 S'explicaran històries de frustracions grans i d'alegries menudes,
com les dels pares.
Quotidianitats de governants demòcrates i de gent honrada
com les dels pares.
De gent honrada que plorava perquè havia de deixar la casa
com els pares.
Mira, aquests són els pares de futures històries
i tu i jo som els de l'altra banda de la muntanya.
Quan els seus fills diguin "Recordes quan els pares...?"
parlaran d'ells i de nosaltres.
Està a les nostres mans, des d'ara,
que la seva història sigui un altra.

martes, 22 de diciembre de 2015

Saps què vull dir?



Sembla que la llum del carrer canvia,

com si fes una lluna diferent.

No sé, sembla que hi ha alegria,

que va més lleugera la gent.

Saps què vull dir?



Tornem a recordar la infantesa,

pensem més vegades en els qui no hi són.

Mirem d’una altra manera la bellesa

i ens esforcem intentant ser millors.

Saps què vull dir?



I tot plegat, perquè fa segles va passar una tonteria,

a un matrimoni que fugia d’amagat li va succeir.

Se sentien forasters i tingueren un fill a una establia,

o en una cova abandonada o en un lloc així.

Saps què vull dir?



Però els qui en van ser sabedors, van sentir una bogeria,

i ho explicaven amb delit i apassionament:

Que si un àngel i uns mags en romeria,

fins i tot un estel estrany es plantà al bell mig del cel.

Saps què vull dir?



A mi m’estranya el rebombori, perquè això sempre ha passat.

Ens arriben perseguits, exiliats, que van fugint,

venen per mar o per terra, però venen d’amagat .

No tenen terra, deixen família, passen fam i arriben aquí.

Saps què vull dir?



I alguns els mirem amb mala cara o bé no hi fem cabal.

En tot cas, per molt que tinguin una criatura,

ningú no pensa en muntar-els-hi un nadal.

I alguns, no els volen veure ni en pintura.

Saps què vull dir?



És normal que en aquests dies no hi pensem?

Certament a l’hivern no n’arriben gaires,

és més propi de l’estiu, llavors n’arriben més.

Però si al Nadal ens porta els aires

de germanor, de bondat i compartir,

per celebrar el naixement d’un foraster,

fill d’un matrimoni pobre i defallit,

em pregunto si de debò ho estem fen bé.



Oi que sí,

 que saps què vull dir?

sábado, 21 de marzo de 2015

Dadme un lápiz



(contra la mala gestión sanitaria de la polio en España)

Vosotros, villanos  con pies de barro
tiranos de corazón de piedra,
escritores con espantosa letra
de una historia de mal fario,
dadme un lápiz.

Autores con renglones torticeros,
de un cuento que no pude cambiar,
y me hicisteis protagonizar
pagando un alto precio,
dadme un lápiz.

Sí, dadme un lápiz de negra mina
para corregir la ortografía
de vuestra historia siempre vacía,
de aquella caridad mal entendida.

Pusisteis los acentos muy mal.
No se acentúa el oropel
sino a mí, la niña hecha mujer
peregrina de hospital en hospital.

Pusisteis los acentos sin ningún tino.
No se acentúa el fasto huero
sino el combate imperecedero,
el de este hombre que fue niño.

No se acentúa el innoble gobernante,
ídolo de barro, vestido de lodo.
Dadme un lápiz para tacharlo,
que no merece siquiera ser borrado.

Fatuo, burdo, vacío.
Valor soy yo, no tu.
Valentía es la mía. Tú, cobarde.
No te voy a dejar por vencedor.
Dadme un lápiz, que quiero tacharlo.

Ante los gobernantes de hoy
alzo mi lápiz: corregid.
Quiero enseñaros dónde iban esos acentos
que pusieron sobre el oropel y el fasto,
ya que no puedo corregir la vida.
El acento va en el hombre, va en la mujer.
Es por nosotros por quienes lo alzo,
atended dónde poner los acentos.
Acentuad ahora lo que el tirano quiso ocultar.
No seáis vosotros también tiranos.
Tomad el lápiz.