Jo que somniava amb el migjorn,
i és la tramuntana qui s’anima.
M’esvalota el fons del cor,
em porta la imatge d’una nina.
Em rebolica els cabells, el cap
em balla,
no em deixa treballar, em treu de
guia...
Doncs tornaré a plantar batalla,
tornaré amb l’esforç de cada dia
de deixar sa imatge en un recó
i que la ment vagi fent feina;
que no es pot fer ofici bo
si no es va esmolant l’eina.
I a ella li diré que s’esperi,
que tinc un lloc per sa
presència,
que no n’oblido l’encanteri
que em va fer amb innocència
un dia clar de intensa llum.
Però cal tenir paciència,
estar-se una mica lluny,
posar ordre i coherència
i no entrar al cap a deshora.
I la tramuntana se me’n riu
mentre bufa i bufa a tothora:
- D’això en dius un amor viu?
Que potser vols fer un horari?
A la feina home assenyat
i a les tardes llibertari?
No pot ser, que il·lusionat
n’estaràs de nit i dia.
I sempre bufarà el vent,
i sempre amb sa companyia
serà amb qui estigui la ment.
D’ella no em puc deslliurar,
té raó la tramuntana.
Ara, que posats a pensar...
És que tampoc en tinc ganes!
