Nadal a Mar

L’estrella guiava als pescadors

cap al fons de la cala blava.

A la que ningú hi anava a pescar,

a on ningú hi duia la barca.

Les ones que la defensaven

avui s’aplanen al seu pas.

Les sirenes canten a flor d’aigua

la nadala d’un infant.

De la cala blava i fonda surten veus.

Hi ha una cova i força gent

No hi ha el bou,

no hi ha pastors,

No hi ha reis,

no hi ha la mula.

Però hi ha  rialles i alegria,

i sembla que hi ha un infant

en una mena d'establia

Quan s'hi acosten, les veus callen.

També son gent de mar

que seuen al voltant d'un foc

fet amb les restes d'una barca.

Saluden amb mirades blanques

del fons dels seus rostres com la nit.

Els pregunten pel viatge:

han passat fam,

han passat set,

han pagat un alt peatge

i encara passen neguit

Però aquí els ha dut el guiatge

d'un meravellòs estel

que anunciava una nova terra

rica, lliure, generosa i comprensiva

que els espera amb els braços oberts.

No gosen trencar-els-hi el somni.

Pregunten de qui son els plors

Que se senten a la cova.

No son plors de pena

Son de joia per  l'arribada

a la terra de salvació.

El nen es dirà doncs, Salvador?

Més somriures, més mirades.

Al fons segueixen els plors.

Finalment, sense racança

els  confien el secret:

no és un minyò, és una nena.

El seu nom?

Esperança.

Recordes?

Recordes quan el pare parlava de la nostra guerra?

Quan la mare deia que havien passat gana

i no es sentien tranquils ni a la pròpia  terra?

Quan la milícia xulesca passejava sa galvana,

Impunement, descarada, com si hagués vençut?

Recordes tot el que va venir després?

N'ets conscient del que tots hem perdut?

Doncs aquests que  venen, han perdut molt més.

Ara direm que els d'aquí no en som culpables,

que la seva guerra ens queda a l'altre extrem.

El mateix que deien allà a la França

per tancar els refugiats al camp d'Arlès.

Quants d'aquells refugiats eren dolents?

Quants malfactors o lladres o assassins?

Recordes quants d'ells no van poder salvar res?

Doncs pensa el que aquests han perdut pels camins.

Recordes quan el pare parlava del cosí que era mort,

del germà que mai més va tornar a casa,

de les penúries quan van fugir cap el nord...

De la resignació d'empényer l'any qui dia passa.

Quan explicava que havien perdut l'esperança,

que no sabien res de la meitat de la família

i que a més tenien una gran recança

de preguntar d'aquella meitat què en seria.

Recordes els plors dels pares? La seva impotència

davant d'uns governants amb avarícia canalla,

gasius de generositat i sobrats de incompetència,

sense resoldre res mentre es posaven medalles?

Recordes que se sentien sempre bruts

assenyalats amb el dit, com forasters dolents

com si aquella terra estranya també els hagués vençut?

Doncs aquests aquí també se senten impotents.

Mira’ls, aquests són els pares dels records del demà

i tu i jo som els de l'altra banda de la muntanya.

 "Recordes quan els pares...?" algun dia els seus fills diran;

parlaran d'ells i de nosaltres.

Està a les nostres mans, des d'ara,

que els seus records siguin uns altres.

I ara digues: a quin bàndol vols pertànyer?

Al de les dones generoses que regalen escalfor

o al dels homes acollidors en terra estranya?

No deixis que els venci la buidor.

Que siguin de més enllà de les muntanyes

no els fa dolents, ni malfactors, ni pàries.

Només els fa perseguidors d'una esperança.

No et recorda res? És el mateix que deien els pares.

Tramuntana

Jo que somniava amb el migjorn,

i és la tramuntana qui s’anima.

M’esvalota el fons del cor,

em porta la imatge d’una nina. 

Em rebolica els cabells, el cap em balla,

no em deixa treballar, em treu de guia...

Doncs tornaré a plantar batalla,

tornaré amb l’esforç de cada dia

de deixar sa imatge en un recó

i que la ment vagi fent feina;

que no es pot fer ofici bo

si no es va esmolant l’eina.

I a ella li diré que s’esperi,

que tinc un lloc per sa presència,

que no n’oblido l’encanteri

que em va fer amb innocència

un dia clar de intensa llum.

Però cal tenir paciència,

estar-se una mica lluny,

posar ordre i coherència

i no entrar al cap a deshora.

I la tramuntana se me’n riu

mentre bufa i bufa a tothora:

- D’això en dius un amor viu?

Que potser vols fer un horari?

A la feina home assenyat

i a les tardes llibertari?

No pot ser, que il·lusionat

n’estaràs de nit i dia.

I sempre bufarà el vent,

i sempre amb sa companyia

serà amb qui estigui la ment.

D’ella no em puc deslliurar,

té raó la tramuntana.

Ara, que posats a pensar...

És que tampoc en tinc ganes!