L’estrella guiava als
pescadors
cap al fons de la cala
blava.
A la que ningú hi
anava a pescar,
a on ningú hi duia la
barca.
Les ones que la
defensaven
avui s’aplanen al seu
pas.
Les sirenes canten a
flor d’aigua
la nadala d’un infant.
De la cala blava i
fonda surten veus.
Hi ha una cova i força
gent
No hi ha el bou,
no hi ha pastors,
No hi ha reis,
no hi ha la mula.
Però hi ha rialles i alegria,
i sembla que hi ha un
infant
en una mena d'establia
Quan s'hi acosten, les
veus callen.
També son gent de mar
que seuen al voltant
d'un foc
fet amb les restes
d'una barca.
Saluden amb mirades
blanques
del fons dels seus rostres
com la nit.
Els pregunten pel
viatge:
han passat fam,
han passat set,
han pagat un alt
peatge
i encara passen neguit
Però aquí els ha dut
el guiatge
d'un meravellòs estel
que anunciava una nova
terra
rica, lliure, generosa
i comprensiva
que els espera amb els
braços oberts.
No gosen
trencar-els-hi el somni.
Pregunten de qui son
els plors
Que se senten a la
cova.
No son plors de pena
Son de joia per l'arribada
a la terra de salvació.
El nen es dirà doncs,
Salvador?
Més somriures, més
mirades.
Al fons segueixen els
plors.
Finalment, sense
racança
els confien el secret:
no és un minyò, és una
nena.
El seu nom?
Esperança.
