Dilluns 20 de juny de 2016. Dia mundial dels refugiats
Recordes quan el
pare parlava de la nostra guerra?
Quan la mare deia
que havien passat gana
i no es sentien
tranquils ni a la pròpia terra?
Quan la milícia
xulesca passejava sa galvana
pels carrers,
impunement, com si hagués vençut?
Doncs aquests
que venen, tot ho han perdut.
Ara direm que els
d'aquí no en som culpables,
que la seva
guerra ens queda a l'altre extrem.
El mateix que se
sentia dir a la França
per tancar els
refugiats al camp d'Arlès.
Quants d'aquells
refugiats no havien salvat res?
Doncs així,
precisament, és com arriben aquests.
Recordes quan el
pare parlava del cosí que era mort,
que no sabien res
de la meitat de la família
i que tenien una
gran recança, que els feia por
preguntar
d'aquella meitat què en seria.
Quan comptava la
de portes que van trucar
per trobar una
sola mà caritativa
que els donés ni
que fos un tros de pa?
Doncs aquests
també han perdut més d'una vida.
I recordes quan
la mare parlava d'aquell home de bondat
que els va
acollir a casa en terra estranya?
Que no preguntava
res, tan sols els feia costat
per recuperar
l'honor a l'altre banda de la muntanya.
I d'aquella dona
generosa, de tan bon cor
que els feia un
lloc a taula per omplir una mica la seva buidor.
Oi que ho
recordes? Els seus fills també recordaran.
S'explicaran històries de frustracions grans i
d'alegries menudes,
com les dels
pares.
Quotidianitats de
governants demòcrates i de gent
honrada
com les dels
pares.
De gent honrada que
plorava perquè havia de deixar la casa
com els pares.
Mira, aquests són
els pares de futures històries
i tu i jo som els
de l'altra banda de la muntanya.
Quan els seus
fills diguin "Recordes quan els pares...?"
parlaran d'ells i
de nosaltres.
Està a les
nostres mans, des d'ara,
que la seva
història sigui un altra.
