Vermell llarg
fins als peus,
negres peus fins
al lluny,
vermell nas entre
rínxols rebels,
tendresa blanca,
mirada de mel.
Et segueix un cim desmesurat,
altura immensa,
fora de mida
en el teu escenari
d’amor pels petits:
arrossegues una
cadira.
Saludes al
públic, mim mimós,
mimat pel record
dels que ja no som nens,
fa anys que no,
o potser no del
tot.
Expliques sense
paraules
una història mai
silenciosa.
Embolcalles els
somnis amb somriures,
i converteixes la
vida dels nens, en art.
Comences a
escalar el cim,
la guitarra no et
deixa,
els sabatots
ensopeguen,
els nens embogim
-llavors jo també
ho era-.
Mim mimós, mimat
per la màgia del
circ,
converteixes el
cim de nou en cadira
i intentes
l’equilibri impossible
que mai
reeixirà.
Els plors del
pallasso son rialles d’infants.
Charlie, has
tornat a triomfar.
Aplaudiments pel mim
mimós i mimat,
que s’acomiada
amb la seva cançó
i el nas ben
alçat:
Uuuuuuuuuuh...
No hay comentarios:
Publicar un comentario